dimecres, 23 de setembre del 2009

6480 6366 OF 9999

Aquests són els números de les Nancy que he comprat.


Bonica, oi?



Les vaig trobar en un Toys 'R Us. Aquests magatzems no m'agraden gens: les joguines que tenen són molt "del montón", malgrat l'espai de què disposen no tenen un assortit gaire interessant i les nines que tenen de marca pròpia són d'una qualitat pèssima.
Però, bé... al cas. Que fent-hi una volteta sense gaires esperances... tatxaaaaaan!! En una cantonada, mig amagades, n' hi havia dues!!


Quina alegria!!! però la joia va durar ben poc. Una patia d'al·lopècia a clapes i l'altra tenia un ull que no obria ni tancava bé.


Quan ja estava decidida a deixar-les estar, el meu marit en va veure més a dalt de tot del prestatge. Tot i que estaven posades de manera que només es veia la part de sota de la caixa (on hi ha el codi de barres), el color rosa no donava lloc a cap dubte.
Oeeee, oe, oeeeeee... una pila de Nancys!!!



Ara només calia trobar una amable dependenta que ens les baixés. Semblava fàcil, però no. Missió del tot impossible. Després de dues voltes per la botiga... ningú. Així que vam sincronitzar els rellotges i ens vam separar a la recerca d'algú que ens pogués ajudar.


...res...


S'imposava la necessitat d'aplicar les tècniques de supervivència més sofisticades. Em vaig fer amb un tub de la família de la Steffi Love (crec que es diu així) i ens vam disposar a posar en joc tota la nostra habilitat per fer caure un parell de negris que estessin en bones condicions.
No va ser fàcil, no. Estaven molt altes i costava arribar... però al final van anar caient.
Mentre un remenava amb el tub, l'altre les entomava com si fóssin una pilota de bàsquet i estéssim a l'espera del rebot.

Jo fins i tot m'imaginava algú entrant-nos pel darrera, guanyant-nos la posició i saltant més que nosaltres per pendre-nos-les. Ens ho vam passar pipa!!


Pagar va ser una altra "aventura". No hi havia cap caixa oberta i vam haver de passar per atenció al client... tot molt tètric. Però jo feliç com un anís amb les meves nines.



A les fotos hi ha una que no ha sortit de la caixa perquè serà un regal per a una amiga.
Fa més de dos anys que ens va fer un favor i jo volia donar-li les gràcies regalant-li una Nancy.

Un cop ella em va comentar que de petita no n'havia tingut cap.
Així que se'm va ficar al cap agafar-li'n una de Colección. Però quan vaig començar a buscar-ne, va resultar que ja no en quedaven a les botigues, que totes estaven descatalogades; excepte la de comunió, però aquesta no em va semblar un regal adient.


Com que el regal havia de ser una cosa inesperada, sense cap compromís... vaig decidir estar a l'aguait amb l'esperança que els de Famosa algun dia tindrien un detallet amb la Nancy clàssica i en reeditarien alguna... i així fins ara!!


Ja ho diuen... Nunca es tarde si la dicha es buena ;-)

dimarts, 8 de setembre del 2009

TORNADA A L'ESCOLA


Aquesta és la Tressy de Novo Gama.
Fa 48 cm d'alt i té un mecanisme, que encara funciona, per amagar i allargar-li els cabells.


Té cara de nena responsable i li encanta anar a l'escola. Ja està preparada per tornar-hi el dia catorze.



Ho té tot: motxilla, material i roba nova.

De cami... cal vigilar amb els cotxes!

Quan ha arribat a classe, no ha pogut evitar la temptació d'agafar el guix i escriure alguna cosa a la pissarra.


Classe d'art.



Elegant i guapa com ella és, sempre queda bé a les fotos.





La roba que porta és de la marca Berchet, però originàriament portava un vestit molt semblant al d'aquesta altra Tressy.



No recordo que de petita jo jugués gaire amb ella, la tenia més de decoració que de "batalla". Potser per això es conserva tan bé i ha sobreviscut a algunes altres que van caure en acte de servei.

El que sí que em tenia intrigada era l'etiqueta amb el seu nom que portava enganxada amb una imperdible... s'havia de treure?... s'havia de deixar posat? :-)

divendres, 4 de setembre del 2009

NURSERY

Doncs aquí torna la Barriguitas xinesa per presumir de bressol, de cadireta alta per menjar i de taca-taca.





diumenge, 23 d’agost del 2009

LAURA DE LAS MONTAÑAS



Abans que arribés a aquestes terres la sofisticada Barbie i el metrosexual del Ken, nosaltres teniem a la rústica Laura i el seu company Toño.
Amb les seves gallinetes, les seves galledes per anar a treure aigua del pou, les cassoles de fang, el cantir per veure...
No tenia res que envejar a cap altra nina perquè la Laura tenia tot el que pogués necessitar: escombra, plats, vestits, mobles, hort, gos, gronxador...


Aquest estiu he recuperat la caseta perquè jugués la meva nena.
La veritat és que la casa estava bastant atrotinada, per vella, per usada i per haver patit pols i humitats. Però amb una bona neteja encara s'ha pogut aprofitar i a mi m'ha portat molts bons records.


El gosset vora la llar de foc.
Uff! que també són ganes... amb aquesta calor!




En Toño preparant-se per a planxar.



Prenent la fresca després de la feina.
Per cert, la cadira és de la Familia Hogarín.
La Laura mama amb el bebè.
El llit rosa amb la tauleta de nit i el llum d'oli són els complements que recordava amb més carinyo de tots.



El pou amb aigua ben bona i fresqueta!


















La casa Toyse la va començar a comercialitzar durant la segona meitat dels setanta. I sembla que es van inspirar en "La casa de la pradera", i d'aquí li vindria el nom: Laura, com la Ingalls.

A mi em recorda als personatges de la Sarah Kay, però els primers treballs publicats d'aquesta il·lustradora són dels vuitanta, posteriors a la nostra Laura.







També hi havien les Holly Hobbie. Els dibuixos aquests van aperèixer el 1967 a les targetes de l'American Greeting Corp. Per tant, aquestes sí que són anteriors i recorden moltíssim l'estil de la Laura de Toyse. És possible que es fixessin en ella per crear la nina.









Jo vaig jugar moltíssim amb ella i recordo com em fascinaven els blisters que m'anaven regalant. Quan arribava un de nou: festa grossa!!!
N'hi havien que només portaven vestits o complements i n'hi havien que portaven també una nina. Aquests darrers eren per a ocasions especials.































Per casa tinc un parell més de nines i alguns vestits. Igual un dia organitzo una trobada de Laures i Toños i faig una foto de tots plegats.

divendres, 21 d’agost del 2009

HONGARESA



Aquesta és una nina dels seixanta.

Segurament era més de record i decoració que no pas per jugar perquè només té articulats els braços i el cap. A més, la roba que porta va enganxada al cos amb agulles de cap.
El cos i les cames, incloses les sandàlies, estan fets d'un mateix motllo. I els cabells són una perruca una mica aspra, com un tros de catifa peluda.



Aquí on la veieu, és un petit misteri. No té cap marca de fabricant enlloc ni se sap com va arribar a casa i... el més important de tot, quin sentit té una hongaresa amb cara de xinesa? O és una nena xinesa disfressada d'hongaresa?



Que jo sàpiga, ningú de la família ni amics va viatjar per aquelles terres. Per tant, no pot ser un souvenir.
Sospito que en algun moment el tema zíngar va estar de moda o potser va ser només una dèria de ma mare... el fet és que de petita, un any em van disfressar com aquesta nina: brusa blanca, faldilla vermella, tiara de feltre i cintes de colors de cap a peus.



Cal dir que ha estat una altra de les recuperades de les golfes i li ha costat una mica tornar a agafar confiança. Es va començar a refer quan va veure que la crosta que eren els seus cabells desapareixia i ella tornava a poder presumir una mica de la seva antiga lluentor.

diumenge, 16 d’agost del 2009

BARRIGUITAS


Aquesta Barriguitas xinesa és d'una col·lecció de quiosc de fa uns anys.

Suposo que els de Famosa han fet els seus estudis de mercat per saber els gustos dels possibles consumidors: les criatures. Però potser s'han oblidat dels gustos de qui ha d'acabar comprant les joguines: els papes i les mames!!!!

Les Barris d'ara em semblen divertides, però no com per comprar-les. I sé d'una amiga que va estar donant la tabarra a la seva filleta fins que va aconseguir que les Barriguites modernes "caiguessin" de la carta als Reis.
Més d'un cop ens ha passat d'entrar a una botiga de joguines o a uns grans magatzems amb ganes de comprar alguna coseta per a la nena, perquè sí, per capritx nostre, i sortir amb les mans buides perquè no hem trobat res que ens agradés.
Això amb les Barris clàssiques mai no em passaria!



dissabte, 15 d’agost del 2009

ROMINA DE VICMA

Romina, la nina que camina. O, millor dit, que caminava.

Després d'haver estat rescatada d'unes golfes on havia estat aparcada durany anys sense cap mena de protecció, llueix així de mona.

Va arribar a casa una Nit de Reis, però no la van deixar a la saleta amb la resta de paquets.
Ella va fer una entrada triomfal quan ja haviem acabat d'obrir regals. Xino-xano i pel seu propi peu va anar caminant tot el passadís fins que... tatxan!!! es va deixar veure!.
Quina sorpresa!!!
No sé quina cara deuria fer jo, però la del meus avis eren la viva estampa de la il·lusió. Quines ganes que tenien que arribessin els Reis i portessin el que havien demanat per a mi ;-)


Com que no volia sortir despullada en el bloc, per a les fotos s'ha fet amb un vestit de la Nenuco que li va ben a mida. Les sabates sí que són seves.



A TC hi havia aquesta foto d'una Romina amb els cabells ondulats i amb la robeta original. Tot i que no recordo com era el vestit de la meva, sí que sé que no era com aquest. Així que suposo que la van comercialitzar amb diferents models.


La nina fa uns 46 cm i és dels finals dels setanta.

dissabte, 27 de juny del 2009

Elke de BB


Aquesta nina vindria a ser la "Nancy" de la casa BB. Es diu Elke. Té el cap una mica mirant avall i això li dóna un cert aire de timidesa

Un Nadal la família de la meva àvia ens van enviar un paquet des de València. Va ser una sorpresa gran gran perquè no teniem costum d'enviar-nos res. Ja ens veiem cada estiu, així que no calia.

La meva mare i la meva àvia anaven mirant què hi havia dins la caixa de cartró marró... quan, de sobte, va aperèixer ella! Una nina per a mi!!

La seva arribada se'm feia una mica "màgica". Fins i tot vaig arribar a pensar que no fos un error i durant un temps vaig esperar que una altra nena truqués a la porta i la reclamés. Santa innocència! :-)

Total, que tinc un molt bon record d'aquell dia en què em va arribar aquest regal inesperat. Quins moments!!



Un cop recuperada de les golfes em vaig adonar que tenia uns forats a la part del darrere del vestit bastant difícils d'arreglar.

I com que no li agradava gaire això d'anar tota esparracada, es va fer amb la roba d'una Nancy de les noves. Total, a ella no li calen vestits perquè la mestressa (la meva nena) la vol sempre despullada.



Aquí ens ensenya el vestit que portava el dia que va arribar a casa. De totes maneres no sé si és el vestit original seu perquè no té etiqueta i la nina em va arribar sense la seva capsa. Suposo que calia estalviar espai dintre el paquet.


Descansant després de la sessió fotogràfica, que la pobre ja té una edat.

A l'eBay he trobat aquest model d'Elke amb els cabells negres.

dissabte, 30 de maig del 2009

WALTZING MATILDA

Fa dies que les nenes més maduretes de casa estan inquietes. Ansioses. Desesperades. Que l'ambient a casa es pot dir que és un "sinvivir". I tot per culpa d'un anunci de telefonia. Aquella cançó...
Les més joves no ho entenen, per a elles és una tonada i prou, però per a les que passem amb escreix dels trenta...
-Em sona a Shirley Temple!!
-No, no. A Judy Garland.
-Hmmm....
-No serà de la pel·li Matilda? La lletra diu alguna cosa de Matilda...
-No, dona! Sona més antiga. A més només l'hem vista un cop per a que ens soni tant...
-De què serà....
Doncs resulta que gràcies a la generositat i sabiduria dels membres del món Bloggero vam trobar que la cançó es diu Waltzing Matilda. Que és tradicional d'Australia i que va estar a punt de ser triada com a himne nacional. El que passa és que parla d'un rodamón que porta les seves pertinences en un farcell al que li deia Matilda i que es dedicava (el rodamón, no el farcell) a robar ovelles i tot el que se li posés a mà. I clar... això com a himne d'una nació... doncs no els va semblar gaire adient.
Molt bé! Però continua sense resoldre el neguit que no ens deixava dormir... De què ens sona tant?!!!!
Tatxan!!!!! resulta que, canviant-li la lletra, la van usar de sintonia per a una sèrie!! El Valle Secreto!!
Eureka!!! Ja podem descansar Aix... i gaudir del "reposo del guerrero".

dimecres, 27 de maig del 2009

ROBERTA I MAGDALENA


Aquestes són la Roberta i la Magdalena. Són de la casa D'Nenes, Carmen González.
Fa temps havia vist l'oriental a la web Dolls & Dolls i posava que es diu Marieta. Però com que a la capsa no hi ha ni etiqueta amb nom, ni catàleg, ni res... jo li he posat Magdalena.
Han estat un regal mig pel dia del meu sant i mig per una feina photoshopera que no pensava cobrar... però bé. Quan vaig obrir els paquets no vaig poder dir de cap manera que no. M'encanten!!!


Fan uns 35 cm. I tot i que a la foto no ho sembla, la moreneta és una mica més gran.



Les expressions de les seves carones són maquíssimes.
I els vestits estan molt ben acabats amb roba que es veu de molt bona qualitat.
Les dues tenen els ulls fixos, amb la diferència que la Roberta té pestanyes i la Magdalena no.

Són nenes i s'avorrien una mica, així que em van demanar si tenia per casa algun nino per poder jugar i els vaig regalar un osset i un elefant. Sembla que els agraden.