diumenge, 23 d’agost de 2009

LAURA DE LAS MONTAÑAS



Abans que arribés a aquestes terres la sofisticada Barbie i el metrosexual del Ken, nosaltres teniem a la rústica Laura i el seu company Toño.
Amb les seves gallinetes, les seves galledes per anar a treure aigua del pou, les cassoles de fang, el cantir per veure...
No tenia res que envejar a cap altra nina perquè la Laura tenia tot el que pogués necessitar: escombra, plats, vestits, mobles, hort, gos, gronxador...


Aquest estiu he recuperat la caseta perquè jugués la meva nena.
La veritat és que la casa estava bastant atrotinada, per vella, per usada i per haver patit pols i humitats. Però amb una bona neteja encara s'ha pogut aprofitar i a mi m'ha portat molts bons records.


El gosset vora la llar de foc.
Uff! que també són ganes... amb aquesta calor!




En Toño preparant-se per a planxar.



Prenent la fresca després de la feina.
Per cert, la cadira és de la Familia Hogarín.
La Laura mama amb el bebè.
El llit rosa amb la tauleta de nit i el llum d'oli són els complements que recordava amb més carinyo de tots.



El pou amb aigua ben bona i fresqueta!


















La casa Toyse la va començar a comercialitzar durant la segona meitat dels setanta. I sembla que es van inspirar en "La casa de la pradera", i d'aquí li vindria el nom: Laura, com la Ingalls.

A mi em recorda als personatges de la Sarah Kay, però els primers treballs publicats d'aquesta il·lustradora són dels vuitanta, posteriors a la nostra Laura.







També hi havien les Holly Hobbie. Els dibuixos aquests van aperèixer el 1967 a les targetes de l'American Greeting Corp. Per tant, aquestes sí que són anteriors i recorden moltíssim l'estil de la Laura de Toyse. És possible que es fixessin en ella per crear la nina.









Jo vaig jugar moltíssim amb ella i recordo com em fascinaven els blisters que m'anaven regalant. Quan arribava un de nou: festa grossa!!!
N'hi havien que només portaven vestits o complements i n'hi havien que portaven també una nina. Aquests darrers eren per a ocasions especials.































Per casa tinc un parell més de nines i alguns vestits. Igual un dia organitzo una trobada de Laures i Toños i faig una foto de tots plegats.

divendres, 21 d’agost de 2009

HONGARESA



Aquesta és una nina dels seixanta.

Segurament era més de record i decoració que no pas per jugar perquè només té articulats els braços i el cap. A més, la roba que porta va enganxada al cos amb agulles de cap.
El cos i les cames, incloses les sandàlies, estan fets d'un mateix motllo. I els cabells són una perruca una mica aspra, com un tros de catifa peluda.



Aquí on la veieu, és un petit misteri. No té cap marca de fabricant enlloc ni se sap com va arribar a casa i... el més important de tot, quin sentit té una hongaresa amb cara de xinesa? O és una nena xinesa disfressada d'hongaresa?



Que jo sàpiga, ningú de la família ni amics va viatjar per aquelles terres. Per tant, no pot ser un souvenir.
Sospito que en algun moment el tema zíngar va estar de moda o potser va ser només una dèria de ma mare... el fet és que de petita, un any em van disfressar com aquesta nina: brusa blanca, faldilla vermella, tiara de feltre i cintes de colors de cap a peus.



Cal dir que ha estat una altra de les recuperades de les golfes i li ha costat una mica tornar a agafar confiança. Es va començar a refer quan va veure que la crosta que eren els seus cabells desapareixia i ella tornava a poder presumir una mica de la seva antiga lluentor.

diumenge, 16 d’agost de 2009

BARRIGUITAS


Aquesta Barriguitas xinesa és d'una col·lecció de quiosc de fa uns anys.

Suposo que els de Famosa han fet els seus estudis de mercat per saber els gustos dels possibles consumidors: les criatures. Però potser s'han oblidat dels gustos de qui ha d'acabar comprant les joguines: els papes i les mames!!!!

Les Barris d'ara em semblen divertides, però no com per comprar-les. I sé d'una amiga que va estar donant la tabarra a la seva filleta fins que va aconseguir que les Barriguites modernes "caiguessin" de la carta als Reis.
Més d'un cop ens ha passat d'entrar a una botiga de joguines o a uns grans magatzems amb ganes de comprar alguna coseta per a la nena, perquè sí, per capritx nostre, i sortir amb les mans buides perquè no hem trobat res que ens agradés.
Això amb les Barris clàssiques mai no em passaria!



dissabte, 15 d’agost de 2009

ROMINA DE VICMA

Romina, la nina que camina. O, millor dit, que caminava.

Després d'haver estat rescatada d'unes golfes on havia estat aparcada durany anys sense cap mena de protecció, llueix així de mona.

Va arribar a casa una Nit de Reis, però no la van deixar a la saleta amb la resta de paquets.
Ella va fer una entrada triomfal quan ja haviem acabat d'obrir regals. Xino-xano i pel seu propi peu va anar caminant tot el passadís fins que... tatxan!!! es va deixar veure!.
Quina sorpresa!!!
No sé quina cara deuria fer jo, però la del meus avis eren la viva estampa de la il·lusió. Quines ganes que tenien que arribessin els Reis i portessin el que havien demanat per a mi ;-)


Com que no volia sortir despullada en el bloc, per a les fotos s'ha fet amb un vestit de la Nenuco que li va ben a mida. Les sabates sí que són seves.



A TC hi havia aquesta foto d'una Romina amb els cabells ondulats i amb la robeta original. Tot i que no recordo com era el vestit de la meva, sí que sé que no era com aquest. Així que suposo que la van comercialitzar amb diferents models.


La nina fa uns 46 cm i és dels finals dels setanta.