Bonica, oi?
Les vaig trobar en un Toys 'R Us. Aquests magatzems no m'agraden gens: les joguines que tenen són molt "del montón", malgrat l'espai de què disposen no tenen un assortit gaire interessant i les nines que tenen de marca pròpia són d'una qualitat pèssima.
Però, bé... al cas. Que fent-hi una volteta sense gaires esperances... tatxaaaaaan!! En una cantonada, mig amagades, n' hi havia dues!!
Quina alegria!!! però la joia va durar ben poc. Una patia d'al·lopècia a clapes i l'altra tenia un ull que no obria ni tancava bé.Quan ja estava decidida a deixar-les estar, el meu marit en va veure més a dalt de tot del prestatge. Tot i que estaven posades de manera que només es veia la part de sota de la caixa (on hi ha el codi de barres), el color rosa no donava lloc a cap dubte.
Oeeee, oe, oeeeeee... una pila de Nancys!!!
Ara només calia trobar una amable dependenta que ens les baixés. Semblava fàcil, però no. Missió del tot impossible. Després de dues voltes per la botiga... ningú. Així que vam sincronitzar els rellotges i ens vam separar a la recerca d'algú que ens pogués ajudar.
...res...
S'imposava la necessitat d'aplicar les tècniques de supervivència més sofisticades. Em vaig fer amb un tub de la família de la Steffi Love (crec que es diu així) i ens vam disposar a posar en joc tota la nostra habilitat per fer caure un parell de negris que estessin en bones condicions.
No va ser fàcil, no. Estaven molt altes i costava arribar... però al final van anar caient.
Mentre un remenava amb el tub, l'altre les entomava com si fóssin una pilota de bàsquet i estéssim a l'espera del rebot.
Jo fins i tot m'imaginava algú entrant-nos pel darrera, guanyant-nos la posició i saltant més que nosaltres per pendre-nos-les. Ens ho vam passar pipa!!
Jo fins i tot m'imaginava algú entrant-nos pel darrera, guanyant-nos la posició i saltant més que nosaltres per pendre-nos-les. Ens ho vam passar pipa!!
Pagar va ser una altra "aventura". No hi havia cap caixa oberta i vam haver de passar per atenció al client... tot molt tètric. Però jo feliç com un anís amb les meves nines.
A les fotos hi ha una que no ha sortit de la caixa perquè serà un regal per a una amiga.
Fa més de dos anys que ens va fer un favor i jo volia donar-li les gràcies regalant-li una Nancy.
Un cop ella em va comentar que de petita no n'havia tingut cap.
Un cop ella em va comentar que de petita no n'havia tingut cap.
Així que se'm va ficar al cap agafar-li'n una de Colección. Però quan vaig començar a buscar-ne, va resultar que ja no en quedaven a les botigues, que totes estaven descatalogades; excepte la de comunió, però aquesta no em va semblar un regal adient.
Com que el regal havia de ser una cosa inesperada, sense cap compromís... vaig decidir estar a l'aguait amb l'esperança que els de Famosa algun dia tindrien un detallet amb la Nancy clàssica i en reeditarien alguna... i així fins ara!!
Ja ho diuen... Nunca es tarde si la dicha es buena ;-)
Retrat artístic realitzat per un amic seu fotògraf que viu en una cabana a la platja, sempre diu que ella l'inspira. La foto ha estat feta amb una polaroid vintage també del final dels setanta :-)
Tota presumida ens ensenya les seves arracades.
