BABY ELISABETH

Aquesta és la Baby Elisabeth de la dissenyadora de nines Hildegard Günzel.

El cap i les extremitats són de porcellana i la resta de roba.

La pintura de la cara és maquíssima. Les celles i les pestanyes inferiors són una obra d'art.

La nina va ser un regal que la iaia es va fer a ella mateixa, es va enamorar de la seva carona. Jo trobo que fa cara de trista i de dona gran, però per a això estan els gustos, oi?

Personalment les nines de porcellana no m'agraden gaire, em produeixen certa ansietat. Sóc maldestra i no puc evitar que les coses caiguin i es donin cops. Quan estic a prop d'una em poso nerviosa i no paro de recordar-me a mi mateixa que no gesticuli tant i que vigili, vigili, vigili.

Posats a triar, la prefereixo sense la diadema. I segur que un vestit més senzill i fosc li quedaria millor.

Signatura de l'artista, número de sèrie i any: 2004.

 Detall de la mà i el vestit.

I una foto de catàleg.

Si voleu veure més nines fetes per la Hildegard Günzel, clickeu aquí.

BESITOS DE B.B.

L'habitació de matrimoni dels meus pares era diminuta. Només hi tenien el llit i un armari, ni tauletes, ni tocadors... Darrere la porta, però, tenien un prestatge estret per deixar claus i carteres i allà tenien aquests nuvis.
No és que siguin gaire macos, però graciosos en són un bon tros.
Tenen imants a les boques i quan s'acosten... pam! Petonet! A més el caps basculen damunt una molla, cosa que els dóna un moviment molt simpàtic.
Són fets de goma i fan uns 17cm d'alçada. Estan fabricats per la marca B.B. allà pels anys setanta.
Un detall de les flors i les mans grassonetes de la núvia.

Una foto kitsch, que els venia de gust.






Per internet he trobat bastants models diferents de Besitos.

M'encanten els seus peus enormes.

I com que els nostres estan bastant atrotinats i amb la pintura molt perjudicada, m'ha posat molt contenta veure aquests nous de trinca que s'assemblen més al record que tinc d'ells de quan era petita.

Aquests xinesos són un model més petit (12cm) fabricat per la mateixa casa BB.

HONGARESA

Aquesta és una nina dels seixanta.

Segurament era més de record i decoració que no pas per jugar perquè només té articulats els braços i el cap. A més, la roba que porta va enganxada al cos amb agulles de cap.

El cos i les cames, incloses les sandàlies, estan fets d'un mateix motllo. I els cabells són una perruca una mica aspra, com un tros de catifa peluda.

Aquí on la veieu, és un petit misteri. No té cap marca de fabricant enlloc ni se sap com va arribar a casa i... el més important de tot, quin sentit té una hongaresa amb cara de xinesa? O és una nena xinesa disfressada d'hongaresa?

Que jo sàpiga, ningú de la família ni amics va viatjar per aquelles terres. Per tant, no pot ser un souvenir.

Sospito que en algun moment el tema zíngar va estar de moda o potser va ser només una dèria de ma mare... el fet és que de petita, un any em van disfressar com aquesta nina: brusa blanca, faldilla vermella, tiara de feltre i cintes de colors de cap a peus.

Cal dir que ha estat una altra de les recuperades de les golfes i li ha costat una mica tornar a agafar confiança. Es va començar a refer quan va veure que la crosta que eren els seus cabells desapareixia i ella tornava a poder presumir una mica de la seva antiga lluentor.

DESCONEGUDA DE CARTRÓ

Aquesta és una de les nines que la meva mare conserva de la seva infantesa.

Li diu Laura, però no sé si és que la nina es deia de debò així o si és el nom que li va posar ella per jugar. No té cap marca al clatell ni al cos.

És de cartró amb una pintura molt dura, no sé si això és el que diuen "composició" :-/

Els cabells són una perruca amb dos monyos.


Es conserva força bé per l'edat que té. La pintura de les galtes està una mica picada i li falta un ditet. A saber quines maleses va fer i on va ficar la mà en la seva joventut!!!

A mi m'agraden molt les dents que se li veuen i el coixí vermell que porta dins a la boca. Sembla que estigui a punt de dir alguna cosa.

Els ulls encara se li obren i se li tanquen bé... però res de caigudes d'ulls seductores. Ca! Ella és una dona de caràcter i o els té oberts o tancats: clock desperta, clock adormida.

http://lesninesdecasa.blogspot.com/2009/02/nines-antigues.html
Aquí hi ha una foto de l'època de "sus años mozos". La veritat és que a mi m'agrada molt més el vestit que portava d'origen.


Per cert, a la foto de grup es veu petita, però té la mida d'una Nancy.

MARY POPPINS

Aquesta és la Mary Poppins de la meva mare.


A l'etiqueta de la roba posa 1964 Walt Disney Productions.

Un estiu el meu avi va aconseguir diverses joguines a la Fira mentre duraven les Festes del poble. Totes van anar a parar a mans de nebots i nebodes perquè la meva mare no deia res i deixava que fossin els altres qui se les quedessin, de fet és molt generosa i sempre li passen coses d'aquestes. Fins que van tenir la sort de guanyar aquesta Mary Poppins i aquí sí que la meva mare va treure el geni de les Leo i va dir que de cap manera, que aquesta nina sí que no se la donava a ningú!!! Les cosines, que eren més grans que ella la van voler "comprar" canviant-se-la per les altres que els havia anat donant el meu avi. Però la meva mare no va cedir... s'havia enamorat d'aquesta Mary Poppins i no la pensava deixar anar.

Recordo d'haver-la vist que abans portava una bossa i un paraigües, però en algun moment es deurien perdre.

És articulada i té la cintura una mica fluixa, però conserva tota la robeta i les botes originals.

DESCONEGUDA DE FAMOSA

Aquesta nina la va comprar la meva mare per tenir-la a la feina i que les criatures que passessin per allà tinguessin alguna cosa per jugar i entretenir-se.

A mi aquesta nina sempre m'havia semblat antipaticota, però penso que potser era injusta amb ella. La culpa és d'aquest vestit tan ostentós, del cabell planxat en ziga-zaga i d'un tocat de flors que portava com a diadema.

Quan l'he despullada per rentar-li la robeta, el cos i els cabells, he descobert que és una nina preciosa.

És de finals dels vuitanta, o potser ja entrats els noranta, no n'estic segura. Va ser fabricada per Famosa i fa uns 53 cm de llarg. És una nina gran i bonica a la que m'he proposat trobar-li algun conjunt més modern que li vagi bé, potser de les Corolle o American Girl. La llàstima és que aquest serrell tan enorme que porta fa de mal pentinar.

Tafanejant per internet vaig trobar la foto d'una nina de Famosa amb el nom d'Amour. L'expressió de la cara és diferent i sembla que la mida també, l'Amour la veig mé petita. Però el serrell i el tipus de vestit semblen del mateix estil i època.

En fi, que continuaré investigant a veure si un dia descobreixo el nom d'aquesta nina, s'agrairà qualsevol pista ;-)

I posaré més fotos al bloc quan li hagi trobat roba de cada dia, el seu original li guardaré per a quan la convidin a una comunió o a una Puesta de Largo :-P

NINES ANTIGUES

Les nines de la meva mare al terrat de casa. Segurament la foto va ser feta als anys 50.

Encara conserva les dues petites (el nadó i la dels monyets)

El nadó és de goma i ara ja està bastant enfosquit i a la nina, que era de pasta de paper, li falta algun ditet.

Però són uns supervivents!!! :-))

X-FILE

El cas d'aquesta nina és un petit misteri.
Les fonts familiars :-) diuen que els meus avis li van regalar a la meva mare quan aquesta va saber que estava embarassada de mi. Per tant, quan jo era era petita, la nina aquesta devia ser relativament nova, no?
Doncs bé, jo sempre la recordo atrotinada i feta un nyap, la pobra. I no apareix en cap foto antiga lluint alegre i fent patxoca...
No tinc ni idea de quina aparença tenia recient comprada.
No te cap marca al clatell ni a cap altre lloc, per tant tampoc sé qui va ser el fabricant :-/

Dit això, haig de reconèixer que era la nina que més m'estimava. Les altres eren rosses, amb un bon color de cara, portaven vestits bonics... en canvi aquesta pobrissona era morena i amb uns cabells impentinables, el coll se li torçava, tenia la pell esgrogueïda i amb taques, les carns amb trossos reblanits, la seva roba es veia senzilla i deslluïda...

Recordo que l'havia de defensar de les altres nines que es ficaven amb ella i no volien compartir els seus jocs... :-) per això la volia tant. Aix, la veia tan bona nena i tan desvalguda.

Ara, a més, la pobrissona té un ull que se li ha soldat pel darrere i ni de li tanca ni se li obre del tot... què hi farem!

Malgrat tot, crec que és la nina amb la cara més dolça que he vist mai.