COMUNIANTA HÍBRIDA DE JESMAR

Aquesta era la meva nina de comunió.

Portava una espelma a la mà que s'encenia quan li aixecaves el braç.

Per això aquesta valenta té el cos ple de ferides que ni la Lara Croft: dos forats a la mà dreta, un per passar els cables i l'altre on anava incrustat el ciri; un tros de metall a la part alta del braç dret i un altre al costat del pit (eren les peces que feien contacte per encendre i apagar la llum); i un foradot a l'esquena per a les piles amb una tapa blanca.

Al clatell porta escrit Jesmar. Però no sé si la nina venia en una caixa d'aquesta marca o si era d'un altre fabricant que encarregava els caps a la Jesmar.

El fet és que venien una nina amb una cara bonica, un vestit vistós i prou, perquè amb el cos i les extremitats van fer un "recorta y pega" bastant matusser.

Les cames són d'un model de nina diferent al cos. Massa grans i es veu que els monyons no entraven als forats. I què van fer? Doncs van agafar el bisturí i , apa! un parell de talls a les vores on s'han d'enganxar les cuixes.

Si la nina s'havia d'estar quieteta en un prestatge, doncs no passava res, però si alguna nena volia jugar amb ella, cada cop que la sentés se li queien les cames. I ja tenim dues nines pel preu d'una: comunianta i penitent!!

Com que a mi els vestits amb massa volants i llaços em fan mandra de veure, he volgut fer-li aquest per presentar-la en societat amb un vestidet ja més estiuenc (tot i que la metereologia no ens acompanya gaire)

Les sabates són cortesia de la seva amiga Carol (Paola Reina) perquè les seves blanques es van obrir per la junta entre la sola i la sabata i encara no se m'ha acudit com arreglar-les.

Jo li trobo una carona molt maca. Primer pensava que era una Sintra reciclada... però no, que les Sintres són de Berjusa. A més tenen el nas diferent, els ulls... així que ho vaig descartar.

En aquest bloc: http://srtapepis.blogsome.com/, de Barbarita Rubio, vaig trobar la foto d'una Pilarín de Jesmar. Eureka!! És ella!!! La cara i els anys de fabricació coincideixen. Tot i que el cos no, és clar. Gràcies Barbarita.

Total, que la meva comunianta és una espècie de nòvia de Frankenstein, però se la veu feliç i sense complexes. Com ha de ser!