A la Laura de Las Montañas se li ha omplert la casa de nans i princeses. Fins i tot s'han quedat amb el gosset i el nadó que eren al dormitori.
A la taula de la cuina han instal·lat un ordinador que li han pres a una tal Barbie.
La veritat és que més enllà de la broma, aquest estiu m'ha donat per donar voltes al fet de com em costa imaginar-me una altra família vivint a casa meva. Suposo que em ve d'haver conegut la família que ara s'està a la casa de la que va ser la padrina del meu pare. El record d'ella sempre va lligat al record de la seva acollidora casa: les fotos que tenia dels seus nets, la cuina on feia una coca de maçana boníssima, el pou interior, el pati amb el gronxador ... I ara tots aquells espais estimats són usats per una família amb tres nens que no tenen ni idea de com era la casa abans que ells arribessin. No dic que sigui res dolent, només que em fa pensar...
Per una altra banda a casa nostra recordàvem com la besàvia dormia al lloc on ara tenim la cuina, així que quan s'estava al llit veia les mateixes bigues que ara veu el meu nen quan es fa les farinetes...
Total, que m'he passat les vacances pensant en com n'és tot de provisional. Que la besàvia i la padrina segur que no s'haurien pogut imaginar mai els canvis a casa seva ni la gent que ara es passeja pels llocs que van ser seus.
Poc s`ho pensava aquesta fashionista que quan arribés a casa l'estava esperant una bona herència: cavall, banyera, cuina, dormitori amb despatx, caravana... 
